LA CRUÏLLA NACIONAL

Cap a on va Catalunya? Què quedarà de Catalunya el 2014 o el 2020 o el 2050? Serà una simple regió d’Espanya o una nació normal? Tenim molts reptes, però també oportunitats que no podem deixar perdre.

En primer lloc, vivim una etapa de desafecció política, és a dir, un allunyament entre els polítics i la ciutadania. I aixó es deu a moltes raons tant conjunturals com estructurals. A aquestes darreres hi podem fer front amb una bona acció de govern, per exemple. Les altres les podem canviar avui mateix si volem perquè tenen a veure amb l'estil de fer política.

En segon lloc, ens trobem en una època de pèrdua de sentiment català. Hi ha un retrocés constant i amb el vist-i-plau del govern del país. Els partits que governen estant dilapidant no només la construcció nacional sinó el sentit transcendent de la història. El catalanisme ha fet progressar Catalunya i també Espanya. Ara, però, el catalanisme o és sobiranista o no és catalanisme.

En tercer lloc, veiem partits polítics preocupats pels seus propis beneficis. Aquí la culpa la tenen tots, sense excepció. Però cal deixar clar que el grau de culpabilitat no és el mateix per tots. Fixem-nos, però en els congressos de tots els partits que estan tenint lloc últimament.

D’aquí a poc dies, CDC celebrarà el seu congrés del que estic segur que en sortirà reforçada tant pel missatge com pel lideratge del país. Retorna la il·lusió, aquest és el missatge del congrés, però la de debò, la que ens engresca tots en la consecució d'un país lliure i sobirà.



Jordi Taló i Rubio

El meu balanç del Congrés de CDC

Ahir es va clausurar el XVè Congrés de CDC i ara toca fer balanç d'aquests 3 dies. Convergència Democràtica de Catalunya s'ha obert una mica més a la societat catalana gràcies a un ús racional i coherent de les TIC. I és que aquest cap de setmana qualsevol ciutadà interessat en La Casa Gran ha pogut des del seu ordinador seguir aquest Congrés 2.0 des del web del partit. I ho ha pogut fer en format audiovisual, principalment, però també gràcies a les 'piulades' que des dels twitters d'organització es feien o les mateixes dels blogaires de diverses tendències que van tenir a bé de venir a fer-nos companyia.

La batalla que feia 2 mesos que durava defensant la creació d'una agrupació digital de ciberactivistes l'hem guanyat entre tots. El vostre suport al grup creat a facebook i la necessitat de CDC d'adoptar aquesta nova manera de fer política ho ha fet possible. Un 99% dels delegats han votat a favor de la ponència 4 (i sense cap vot en contra) que és la que inclou la creació d'aquesta agrupació digital. Per qui no sàpiga veure l'importància d'aquesta gesta us diré que en Marc Vidal em va assegurar preguntat al respecte encabada la seva conferència de divendres que, en el futur, un futur no gaire llunyà, les agrupacions territorials desapareixeran. Fins i tot que hi hauria partits nous que irromprien en escena ajudats justament d'aquestes agrupacions digitals. Estem caminant cap al futur.

El balanç que m'enduc del Congrés és, doncs, molt positiu. No només creiem en la política 2.0 sinó que la posem en pràctica, veieu que diuen els amics José Rodríguez (PSC) o Xavier Peytibi (ERC) al respecte, exemplificant. També vull agrair el suport dins del partit que he tingut de la Secretaria executiva de Comunicació i Estratègia en la persona del Roc Fernàndez, i que seguirà duent la responsabilitat dins del partit de la informació i internet. Després de com ha organitzat el primer Congrés 2.0 de CDC no tinc cap dubte que no pot haver ningú millor a la casa per dirigir el tema. També vull agrair el suport que alguns membres de la JNC m'han donat en aquesta batalla, especialment en Marc Pallarès que ha cregut des del primer dia en aquest projecte. I com no, els ànims que en tot moment m'han donat l'Antoni Gutiérrez-Rubí i en Marc Vidal fent-me sabedor que l'esmena era necessària i que calia lluitar per ella.

A partir d'avui ens posem tots a la feina per tirar endavant aquest mandat congressual: tindrem agrupació digital de ciberactivistes!


- Parlen de l'agrupació digital:

Albert Batalla: Convergència a punt. Retorna la il·lusió
Xavier Peytibi: La meva visió del Congrés de CDC
José Rodríguez: L’esforç 2.0 dels partits polítics: reflexions al voltant del congrés de CDC

Rubèn Novoa i Arranz

La sortida de les regions de l'Estat

Mentre Barcelona va apostar als anys 80 per ser seu olímpica el 1992, Madrid va presentar la seva candidatura, fallida per altra banda, per ser seu el 2012. Les dues ciutat més importants del territori espanyol que es volien projectar al món a través dels jocs olímpics.

Però sembla que només siguin les primeres ciutats de l'Estat les que hagin pogut permetre's la possibilitat de postular-se com a candidates olímpiques ja que, per altra banda és lògic, la infraestructura i la capacitat de les capitals regionals de la corona no els permet apuntar tan amunt.

I és doncs a partir d'aquestes limitacions que les regions de l'Estat han trobat una sortida al fet de voler-se projectar internacionalment a través de les expos. Fou l'any 1992 quan la capital andalusa es projectava exteriorment i de forma complementària a Barcelona a través de la famosa "Expo 92" i avui comença l'"Expo Zaragoza 2008". Són aquesta mena de fires que ningú no sap ben bé què són i quina n'és la finalitat i que s'utilitzen per refer barriades degradades.

De ben segur que la ja arribada del TGV tant des de Madrid com des de Barcelona els donarà una empenta amb el nombre de visites. Veurem com acaba tot plegat i si els aragonesos són capaços de mantenir el ritme que necessiten per portar la flota a bon port. Passi el que passi, cal reconèixer que ho han intentat.

Roger Pons i Navacerrada